M'agrada treballar...

Avui tenia un compromís familiar d'aquells que et fa escapar de misa i anar al bar més proper. Allí he retrobats a amics, i parles de la feina de com va,si treballes si estas bé, i la conclusió que et diuen ..."a mi no 'agrada treballar però es necessari". Vas a retrobar la família, i algú et comenta com va tot, jo bé demà treballo anem fent dins de la crisis...i et diu... te fots!...te toca treballar, i tu li comentes no es que jo vull treballar, a mi m'agrada treballar, i si damunt es de la meva professió "pintora" ni t'ho imagines lo que xalo, inclús de cambrera que es un ofici que he fet des de l'època d'estudiant i mai he abandonat, m'agrada, em sento util, bé amb mi mateixa, aporto quelcom...necessito sentir-me util, m'agrada treballar.
Diuen les dones del meu entorn que elles voldrien no treballar per rentar roba i endreçar cuines, o anar de compres. Només de pensar-ho em poso nerviosa.
Despres de parlar amb els de la meva generació 40-50 i vore com diuen alegrement davant dels seus fills que no els agrada treballar, que lo que els agrada son els diners, i que treballen pels diners, com podem esperar que els fills tinguen vocació, que busquen plaer en els seus oficis. Que desitgen ser metges, bombers, policies, fusters, electricistes, informàtics o dependents d'un botiga en ganes. Només veuen en el treball el mateix que els seu pares , una manera de fer diners.
Vaig estudiar deu anys pintura, entre una escola i un altra per que crec que aprendre un ofici es molt serio. Cada dia aprenc per que encara no en se suficient...ara m'estic pegant en lo photoshop (no se ni com s'escriu) per il·lustrar. M'agrada la meva feina vull treballar i ensenyo a casa meva que les coses valen diners i que has de treballar però d'algo que t'agradi per que son moltes hores al dia que dediquem al treball han de ser un plaer no un suplici. Per cert ara que arribo al final potser aquesta reflexió seria aplicable a tot, inclús a les parelles!!!