Avui es el
dia de la dona, 8 de març. Com tots els anys sortim al carrer per reivindicar
igualtat. Lo diferent d'aquest any es el rebot que han agafat moltes persones,
homes però també dones, davant del feminisme. Respaldats per una ultra dreta
fatxa i radical, que es sent forta per que ha entrat al govern. S'ha normalitzat
el masclisme com si d'un opció de vida es tractes, i amb ell l'homofòbia i el
racisme.
Davant
dels avanços en feminisme, igualtat dona-home, la dreta mes rància i l'església
de la ma, atien focs per parar el que es inevitable, que tots ens considerem
persones, amb els mateixos drets i deures.
Sortim al
carrer per parar la violència vers les dones, la justícia patriarcal que
qüestiona a la víctima enlloc de jutjar a l'agressor. Volem que les nostres
noies puguin caminar pel carrer amb tranquil·litat, sense
por.
Res
m'agradaria més que el dia de la dona treballadora tancar-me al taller a pintar,
que es la meva feina, però crec que tenim que sortir a cridar que no estem bé.
Que no tenim justícia, que no hi ha educació on s'ensenyen les dones que van ser
claus, no tenim referents, que no ens tenen respecte, tothom pot opinar en
públic del nostre cos, que no hi ha igualtat de salari, ni d'oportunitats, i que
en el fons no veiem ganes de canviar-ho per que els que tenen mes drets no volen
soltar-los.
Ens veiem
al carrer, però crec que es necessari recordar que la lluita es cada dia, i que
els canvis es fan de dins a fora. Fem força entre totes, tenim un nou ministeri
d'igualtat que crec que te ganes...donem-li eines i motius.
