Cuidar dos nines no es feina, encara que molts ho diuen

Es podria dir que porto des de el dilluns passat sent mare. Lo meu es estrany no tens els nou mesos per preparar-te. Tens trens anys de papers absurds per confundir-te. I de cop una trucada, la esperada aquella...i pam ets mare. La sensació increïble, dos personetes petites et pregunte el perquè de tot plegat i tu has de fer del seu univers gran persones. Nervis, dubtes, tot es poc, però tu hi creus en allò, com hi creus en la teva parella quan t´embarranques a buscar fills...llastima que la meva fabrica estes trencada. Elles te qüestionen tot i tu intentes omplir-les de lo poc que saps de la vida, i et sent rica donant i et trobes a un amic/a de estos de confiança i lo primer que et diu es quin munt de feina no??? Feina em suposa anar al bar i explicar als Manolos que puc prendre un Woll Dammm sense que el meu home sigue particip de l´evento, feina es entendre com  tenim regidors que cobren 4000 euros mensuals i nomes es dediquen a les festes, feina es entendre com els bancs reben subvencions estatals. Elles no son feina per a mi entren dins del meu plaer, lluitem dia a dia cadascuna pel seu espai, per les seves idees, com lluitaba jo amb els meus pares, i aquesta lluita es la que et fa gran, la que et fa creixe. Se que molta gent pensa que aixo es una carrega, crec que en la vida hi ha moments per a tot, hi ara per a mi tenir dos nines que cuidar es un lujo La feina es pintar quadres i fer entendre a la gent que aixo no es un hobby perquè els autonomos em costen un dineral..